El sopar dels idiotes

El proper cap de setmana del 11 i 12 de juny, l'Agrupació us convida a un sopar molt especial, El sopar dels idiotes. Un sopar al que, paradoxalment, no us agradaria ser convidats.

En una de les seves pel·lícules, el gran Groucho Marx deia d'un amic: "Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixin enganyar. És realment un idiota". I és que, tot i que no ens agrada reconèixer-ho, el món va ple d'idiotes. I encara ens agrada menys ademtre-ho, però moltes vegades som nosaltres mateixos qui ajudem a omplir-lo més, comportant-nos com autèntics imbècils.

Conscient de la primera realitat però no de la segona, en Pere Canut, un editor benestant i intel·ligent, i els seus amics, que també tenen el cap i les butxaques plenes, han trobat una manera de treure profit de la gran quantitat d'idiotes que circula pel món: quan coneixen una persona amb poques llums, la conviden a sopar, la fan parlar abastament de les seves obsessions i la deixen en evidència, per després riure a costa seva i sentir-se millor amb ells mateixos.

Però el joc cruel s'espatllarà quan un inoportú mal d'esquena impedeix que Canut pugui presentar als seus amics la seva darrera adquisició: Francesc Pinyol, un comptable d'Hisenda aficionat a construir maquetes i capaç de teoritzar sobre el tema durant hores. Canut, que s'ha discutit amb la seva dona Cristina i que està doblegat per la lumbàlgia, es troba sol amb Pinyol per ajornar el sopar que tenien previst celebrar aquella mateixa nit.

Però les coses no resulten sempre tan senzilles i Pinyol comença a donar proves de les seves capacitats intel·lectuals. La nit acaba d'embolicar-se quan apareixen en escena Marlena, l'antiga amant de Canut; Roig, un vell amic amb qui fa temps que no parla a causa d'una baralla; i un altre inspector fiscal, Lluís Rossic, a qui Pinyol acaba portant a casa del seu amfitrió.

La vida suposadament perfecta de Canut va desfent-se com una escultura de gel a mesura que avança la vetllada i l'editor descobrirà, amb la inestimable ajuda del seu convidat, que no has de riure del boig que assenyala el cel, si tu mateix ets prou idiota com per quedar-te mirant només el dit i no veure la Lluna.

Veniu i gaudiu d'aquesta comèdia de Francis Veber.

Molta merda!